LA MOLINERA DE FLASSÀ

Y qui se l’endurà

Tant encisera

La molinera?

Y qui se l’endurà

La molinera de Flassà?

N’es blanca com un lliri,

Bonica com un sol,

Per la molinera

La gent ne parla mólt

Tres son que la’n festejan,

L’un diu que la vol

L’altre á sa mare parla

´l’altre á n’ella tot sól.

-Si’m vols, tinch deu vessanas,

terre de bon conrou,

tinch un remat d’ovellas,

també un parell de bous:

lo ter rega mas feixas

y fétil fa mon sól,

de tot serás mastressa

si ab mi casarte vols.

Diu que no es vol casá

De cap manera

La molinera,

Diu que no’s vol casá

La molinera de Flassá.

Mare, la meva mare,

¿Ab qui’m voleu casá?

Filla, la meva filla,

Lo més rich de Flassá.

Té casas á Figueras

Y camps á Rupiá,

Masos á Torroella

Y vinyas á Foxá.

Cada any cull cent quarteras

Y totas de bon grá.

També doscentas cargas

Del vi millor que hi ha.

Si’n portarás faldillas

De seda y tafetá.

Y mocadors de sarja,

Jipons ab farbalá,

Caputxa de merino

Y joyas á triá.

-Ay si,digauli, mare,

digauli que bé está.

Are ja’s vol casá

La molinera de Flassá.

Un dia de gran festa,

La festa del Rosé,

Així á la molinera

Li parla un forasté

-Si tú l’amor me donas,

ditxosa te’n faré.

-L’amor no pot donarvos

la que promés lo té.

-Si ab mi venir volguesses

jo soch un argenté,

Que d’or y pedras finas

Tota t’enjoyaré.

Ja no’n serás pajesa,

Senyora te’n vull fe,

Viurás á Barcelona

Gojant de tot plahé.

En de caputxa

Durás riquissim vel.

Y dormirás en cambra

D’alfombras y dossers,

Viurás com una reyna...

-¿y tot aixó ho juréu?

-T’ho juro.

-Oh! Ser senyora!...

¿Que puc esperar mès?

!Que poch que va guardá

l’amor primera

la molinera!

Senyora’s vol torná

La molinera de Falsa.

-Mare, la meva mare,

jo’m caso ab l’argenté,

-Antes que ab ell te casis

primé jo’t mataré.

Mare deseu las robas

Y no me’n feu pas fe

Perque jipó y faldilla

Vos dich que may duré.

-De aqui endavant per filla

ja més no t’en tindré,

de dur cánam y llana

faldilles t’en faré.

Tú serás la porquera,

Ni soldada’t daré.

Las feyres més pesadas

Per tu las guardarè.

-Mare, la meva mare,

no se me’n dona re,

perqué vindrá un dia

que senyora’n serè.

La gent dihuen –oydá!

Fa la porquera

La molinera,

¡Vaya un partit com fá

la molinera de Flassá!

Un dia á la segada

La gent s’está brenant,

La pobre molinera

Las garbas va lligant.

De’n tant en tant ne gira

La vista al camí ral;

Mentres que li’n giraba

Doná un xisclet mólt gran.

Ja se’n treu las xinetlas,

Las tira al mitj del camp

Y com lleugera dayna

Corrent va rost avall.

Al peu del marge un mósso

Dos matxos va arrimant;

L’un d’ells ne porta sella,

L’altre silló y bacal.

-Quant la gent se’n adonan

veuhen que res hi val,

la llesta moliera

fugia ab son galan.

Ja li poden anà

Be bé al darrera

A la molinera,

Ja ho ha sabut portá

La molinera de Flassá.

Al moli de la bolla

Un jorn me’n entro jo;

Avans diu que era alegre,

No hi veig sinó tristó.

La tia está fent mitja,

plurant en un recó;

L’hereu y la cunyada

Li parlan ab roncó,

La alegre fadrinalla

Li’n canta la cansó:

-Hont tens, la molinera,

hont tens’l téu senyó?

-Quant sent eixa tonada

n’arrenca ab un gran plo.

Si á mi m’han enganyada,

No’n tinch la culpa jo.

Quant jo me’l estimaba

Mare, Déu vos perdó,

Perque prou rich no n’era

Me’n fereu dir que no.

Vos sóls rica’m voliau,

Rica volguí ser jo,

Volent serne senyora...,

Ni molinera en só!

Perqué sento al passá

...¿véus? aquella era

la molinera...

¡Com si morta fos ja

la molinera de Flassá